Son molts es somnis que enrere varen quedar, entre tants de records, i belleses, tens que admetre que qualsevol cosa que pensis ja no queda memoritzat amb so pas des temps, si no que se borra como anima al vent. Per això te dic que prenguis el teu camí, que per sort o per desgracia, sempre te per von sortir. Riurem, plorarem, però sobretot recordarem, deixa fer, un temps, on sa cendra se menja es pas de totes aquelles il·lusions, on mirant cap endavant se pot trobar un destí, un futur. Deixem partir com ànima en pena, recordant tots aquests anys de haver-te cuidat, recordant que sempre estira’s baix un ombra que no podrà igualar ningú, i quant, tenguis el teu propi fill, recordaràs aquestes paraules com quant de mi te vares tenir que despedir.
Sé que es molt dur, un adéu com aquest, es difícil d’oblidar, sé molt bé que per molt que ho negui, no m’agafaran, encara que també ho dic ben en serio, se que tu, més que ningú miraràs un dia, aquest horitzó de color gris, i contaràs sa meua història, contant també que vaig morí per honor, i sobretot per salvar-te a tu, es meu fill estimat.
Després d’haver trobat sa carta de mon pare, a nes calaix, amagat de qualsevol record, varen venir a jo, records damunt, sa guerra, d’un país que va deixar de manar, per que manessin altres, un país que se va deixar influenciar baix una república que no va fer més que baixes, dins un mon ple de il·lusions. Sa ràbia me corria, dins del cos, com si haver llegit aquella carta, hagués produït l’efecte domino que tots pensa’m, vaig recordar, aquelles llesques de pa que mon pare feia, a n’és forn de llenya, a von protagonitzaven grans horabaixes dins, cas meus padrins, i que malgrat es mal temps que corrien per aquell ansà, vaig conèixer, lo que va esser s’ il:il·lusió de viure. Encara tenc somnis de quant mon pare demanava per favor que l’ajuda sin per poder salvar la seva ànima que encara avui es guarda dins, un recó de sa meva memòria, un record bastant negre comparat amb lo que me trobat fins ara.
No se el que esperava trobar exactament, però aquesta carta no, sa padrina, amagà aquesta carta per protegir-me de un cas de realitat, encara que no volgués que ho ves, si ho he vist, he tingut que esperar, una sèrie d’anys, però a la fi he vist sa darrera carta de mon pare.
Una guerra que si mos atura’m a pensar amb deteniment, mai va existir, una guerra que per molt que mirem a l’horitzó no tornarà més de lo que va venir per aquell temps. Una guerra fictici, per un adéu que no arribarà, que aqui es mort es narrador i viu es qui ho llegeix, deixa que respirin aquestes línies que me fa mal es cap domés de pensar amb lo que va passar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario